Els bancs i la seva relació amb els paradisos fiscals. L’elusió d’impostos i l’RSC

El dilluns 26 de Març ens despertàvem amb aquesta notícia “Els grans bancs europeus guanyen 1 de cada 4 € enparadisos fiscals”. Un altre titular proclamava “Los 20 mayores bancos europeosganan 25.000 millones de € en paraísos fiscales, según Oxfam”.

Alguns diaris es feien ressò de l’informe d’Oxfam i la Fair Finance Guide International títulat “Bancos en elexilio”. Aquest informe ha estat possible gràcies a una nova normativa de transparència adoptada per la U.E., que obliga als bancs que tinguin seu a la U.E. a informar sobre totes les seves operacions que duen a terme. Oxfam ha pogut demostrar en quina mesura els principals bancs de la U.E. utilitzen els paradisos fiscals, i com ho fan. Entre aquests bancs europeus figuren el “Banc Santander” i el “BBVA”.

Aquests dos bancs espanyols són líders en RSC, els dos han firmat el “Global Compact” de Nacions Unides, els dos formen part dels Índexs Borsaris Sostenibles més importants del món, com el “Dow Jones Sustainability”, i tenen innumerables iniciatives que es podrien incloure dins el que s’anomenen accions socialment responsables. A més, en les seves accions de màrqueting proclamen la seva actitud responsable i sostenible com un valor corporatiu, i la seva voluntat de contribuir al desenvolupament sostenible de la societat.

I jo em pregunto, es pot ser socialment responsable i practicar l’elusió fiscal? Una empresa que pràctica l’elusió fiscal està contribuint al desenvolupament sostenible de la societat?

Quan una empresa es gestiona d’acord amb els valors que promou l’RSC, aquesta empresa es compromet a respectar la llei, i de manera voluntària anar-hi més enllà, fer el possible per reduir els impactes negatius de la seva activitat i potenciar de manera proactiva els impactes positius, i d’aquesta manera millorar la contribució de l’empresa a la societat.

No crec que el problema sigui el caràcter voluntari de l’RSC, sinó que aquests bancs en fan ús quan els convé.

Aquests grans bancs i moltes altres empreses multinacionals que utilitzen els paradisos fiscals per eludir impostos, inverteixen ingents quantitats de diners en millores d’eficiència energètica, RR.HH., accions filantròpiques, mecenatge, patrocinis, beques... i una gran quantitat d’altres exemples de mesures socialment responsables, però quan es parla de la responsabilitat fiscal, prenen la decisió d’invertir els diners per trobar els mecanismes necessaris per pagar els menys impostos possibles, no van més enllà de la llei per millorar el seu impacte sobre els grups d’interès, contràriament busquen trobar els punts dèbils de les legislacions per aprofitar-se’n i augmentar els seus beneficis i els beneficis dels accionistes, en detriment de la resta de grups d’interès.

Als bancs els proporciona un benefici molt superior eludir impostos que afrontar la seva responsabilitat fiscal de manera ètica i justa, i escullen la primera opció.

Amb aquesta actitud demostren que no integren l’RSC de manera integral en les decisions estratègiques de l’empresa.

L’RSC no és únicament una eina que s’utilitza per buscar un major benefici en l’empresa, entenc que s’utilitza per integrar les necessitats dels diferents grups d’interès en la presa de decisions de les empreses, i gestionar els riscos als quals fa front una empresa a curt, mitjà i llarg termini de la millor manera possible.

Els bancs que apareixen en aquest informe han de ser conscients que si la societat on desenvolupen la seva activitat s’empobreix, i el sector públic no té els recursos suficients per a donar resposta al ventall de serveis que ofereix, com l’educació, la salut, la seguretat nacional, el medi ambient... ells també s’empobreixen, i els problemes socials i mediambientals que la falta de recursos públics ocasionen, també els afecta negativament.

Les empreses que eludeixen impostos, es beneficien dels serveis públics, infraestructures... i no contribueixen al seu finançament. Aquest comportament és injust, irresponsable i nefast, sobretot per als països subdesenvolupats i als que més han patit la crisi econòmica, ja que es troben immersos en un moment crític de retallades en els pressupostos estatals dirigits a sectors com l’educació, la salut... Per tant, la meva resposta a les preguntes que he formulat als paràgrafs anteriors és que els bancs que figuren en aquest informe i les altres companyies que practiquen l’elusió fiscal no són socialment responsables, i no contribueixen al desenvolupament sostenible de la societat.

Els consumidors tenim la força de modificar les conductes empresarials injustes, també les que afecten l’àmbit fiscal. Un exemple clar és el de l’empresa “Starbucks”, que després d’una campanya de l’organització “ukuncut” denunciant com aquesta companyia traslladava els seus beneficis aconseguits al Regne Unit a Holanda per pagar menys impostos, va prendre la decisió de traslladar la seva seu Europea a Londres, en veure l’amenaça que suposava una mala imatge en el seu principal mercat europeu.

El consumidor responsable necessita conèixer les opcions alternatives a la banca tradicional que no utilitza els paradisos fiscals, ja en vaig parlar en un post anterior, es tracta de les entitats que formen la banca ètica. A Espanya Triodos Bank i Fiare són els exemples més coneguts d’aquestes entitats que ofereixen els mateixos serveis que un banc comercial tradicional i t’asseguren que els teus diners no acaben en cap paradís fiscal.

Si els consumidors utilitzem el nostre poder, els bancs que apareixen en aquest informe no tindran cap altre remei i hauran de deixar de practicar l’elusió fiscal. I tu? Creus que l’elusió fiscal és una acció comprensible des del punt de vista empresarial? O és una acció egoista i irresponsable per part de les empreses? Coneixes les opcions alternatives que formen la banca ètica?

Gràcies per llegir aquesta entrada del blog “Ciutadà Sostenible”. Si t’ha agradat, comparteix-la a les xarxes i deixa el teu comentari :).