El dilluns 26 de Març ens despertàvem
amb aquesta notícia “Els grans bancs europeus guanyen 1 de cada 4 € enparadisos fiscals”. Un altre titular proclamava “Los 20 mayores bancos europeosganan 25.000 millones de € en paraísos fiscales, según Oxfam”.
Alguns diaris es feien ressò de
l’informe d’Oxfam i la Fair Finance Guide International títulat “Bancos en elexilio”. Aquest informe ha estat possible gràcies a una nova normativa de
transparència adoptada per la U.E., que obliga als bancs que tinguin seu a la
U.E. a informar sobre totes les seves operacions que duen a terme. Oxfam ha
pogut demostrar en quina mesura els principals bancs de la U.E. utilitzen els
paradisos fiscals, i com ho fan. Entre aquests bancs europeus figuren el “Banc
Santander” i el “BBVA”.
Aquests dos bancs espanyols són líders
en RSC, els dos han firmat el “Global Compact” de Nacions Unides, els dos
formen part dels Índexs Borsaris Sostenibles més importants del món, com el
“Dow Jones Sustainability”, i tenen innumerables iniciatives que es podrien
incloure dins el que s’anomenen accions socialment responsables. A més, en les
seves accions de màrqueting proclamen la seva actitud responsable i sostenible
com un valor corporatiu, i la seva voluntat de contribuir al desenvolupament
sostenible de la societat.
I jo em pregunto, es pot ser
socialment responsable i practicar l’elusió fiscal? Una empresa que pràctica l’elusió
fiscal està contribuint al desenvolupament sostenible de la societat?
Quan una empresa es gestiona
d’acord amb els valors que promou l’RSC, aquesta empresa es compromet a
respectar la llei, i de manera voluntària anar-hi més enllà, fer el possible
per reduir els impactes negatius de la seva activitat i potenciar de manera
proactiva els impactes positius, i d’aquesta manera millorar la contribució de
l’empresa a la societat.
No crec que el problema sigui el
caràcter voluntari de l’RSC, sinó que aquests bancs en fan ús quan els convé.
Aquests grans bancs i moltes
altres empreses multinacionals que utilitzen els paradisos fiscals per eludir
impostos, inverteixen ingents quantitats de diners en millores d’eficiència
energètica, RR.HH., accions filantròpiques, mecenatge, patrocinis, beques... i
una gran quantitat d’altres exemples de mesures socialment responsables, però
quan es parla de la responsabilitat fiscal, prenen la decisió d’invertir els
diners per trobar els mecanismes necessaris per pagar els menys impostos
possibles, no van més enllà de la llei per millorar el seu impacte sobre els
grups d’interès, contràriament busquen trobar els punts dèbils de les
legislacions per aprofitar-se’n i augmentar els seus beneficis i els beneficis
dels accionistes, en detriment de la resta de grups d’interès.
Als bancs els proporciona un
benefici molt superior eludir impostos que afrontar la seva responsabilitat
fiscal de manera ètica i justa, i escullen la primera opció.
Amb aquesta actitud demostren que
no integren l’RSC de manera integral en les decisions estratègiques de
l’empresa.
L’RSC no és únicament una eina
que s’utilitza per buscar un major benefici en l’empresa, entenc que s’utilitza
per integrar les necessitats dels diferents grups d’interès en la presa de
decisions de les empreses, i gestionar els riscos als quals fa front una
empresa a curt, mitjà i llarg termini de la millor manera possible.
Els bancs que apareixen en aquest
informe han de ser conscients que si la societat on desenvolupen la seva
activitat s’empobreix, i el sector públic no té els recursos suficients per a
donar resposta al ventall de serveis que ofereix, com l’educació, la salut, la
seguretat nacional, el medi ambient... ells també s’empobreixen, i els
problemes socials i mediambientals que la falta de recursos públics ocasionen,
també els afecta negativament.
Les empreses que eludeixen
impostos, es beneficien dels serveis públics, infraestructures... i no
contribueixen al seu finançament. Aquest comportament és injust, irresponsable
i nefast, sobretot per als països subdesenvolupats i als que més han patit la
crisi econòmica, ja que es troben immersos en un moment crític de retallades en
els pressupostos estatals dirigits a sectors com l’educació, la salut... Per
tant, la meva resposta a les preguntes que he formulat als paràgrafs anteriors
és que els bancs que figuren en aquest informe i les altres companyies que practiquen
l’elusió fiscal no són socialment responsables, i no contribueixen al
desenvolupament sostenible de la societat.
Els consumidors tenim la força de
modificar les conductes empresarials injustes, també les que afecten l’àmbit
fiscal. Un exemple clar és el de l’empresa “Starbucks”, que després d’una campanya
de l’organització “ukuncut” denunciant com aquesta companyia traslladava els
seus beneficis aconseguits al Regne Unit a Holanda per pagar menys impostos, va
prendre la decisió de traslladar la seva seu Europea a Londres, en veure
l’amenaça que suposava una mala imatge en el seu principal mercat europeu.
El consumidor responsable
necessita conèixer les opcions alternatives a la banca tradicional que no utilitza
els paradisos fiscals, ja en vaig parlar en un post anterior, es tracta de les entitats que formen la banca ètica. A Espanya Triodos Bank i Fiare són els
exemples més coneguts d’aquestes entitats que ofereixen els mateixos serveis
que un banc comercial tradicional i t’asseguren que els teus diners no acaben
en cap paradís fiscal.
Si els consumidors utilitzem el
nostre poder, els bancs que apareixen en aquest informe no tindran cap altre
remei i hauran de deixar de practicar l’elusió fiscal. I tu? Creus que l’elusió
fiscal és una acció comprensible des del punt de vista empresarial? O és una
acció egoista i irresponsable per part de les empreses? Coneixes les opcions
alternatives que formen la banca ètica?
Gràcies per llegir aquesta
entrada del blog “Ciutadà Sostenible”. Si t’ha agradat, comparteix-la a les
xarxes i deixa el teu comentari :).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per participar al blog.