1 de maig, incoherències, empreses excel·lents, i consum responsable i revolucionari

El dia 1 de maig se celebrà el dia del treballador a gairebé tots els països del món. Els treballadors reivindiquen els seus drets aquest dia cada any en honor a la memòria “dels màrtirs de Chicago”. Jorge Engel, August Spies, Adolfo Fischer i Alberto Parsons varen ser acusats de fer esclatar una bomba durant una de les múltiples manifestacions que es van organitzar durant la primera setmana de maig del 1886 als Estats Units, per demanar entre altres coses la jornada laboral de 8 hores diàries. En el judici hi van haver moltes irregularitats, manipulacions, fins i tot suborns i falsos testimonis, la sentencia estava cantada, els acusats van ser sentenciats a pena de mort mitjançant el mètode de la forca. L’11 de novembre de 1887 es va dur a terme l’execució.

En ple segle XXI i després de la greu crisi financera i econòmica que hem patit, la lluita per la defensa dels drets laborals resulta igual de necessària que la que lideraven “els màrtirs de Chicago” a finals del segle XIX.

Algunes dades per contextualitzar la situació dels treballadors a Espanya: hi ha una taxa d’atur del 18.75% alprimer trimestre del 2017, i el que és pitjor, segons un informe d’OXFAM sobredesigualtat del 2016, el 28% dels treballadors es trobaven en risc de pobresa, i 13,2 milions de persones a Espanya es trobaven a la vora de l’exclusió social malgrat tenir una feina.

Aquestes dades denoten una reducció de la qualitat de vida dels treballadors del tot injustificada, sobretot si la comparem amb aquestes 2 notícies sobre els beneficis de les empreses l’any 2016: “Las empresas triplicaron sus beneficios en 2016” o "El beneficio de lasempresas del Ibex crece el 53% en 2016”.

Els bancs i la seva relació amb els paradisos fiscals. L’elusió d’impostos i l’RSC

El dilluns 26 de Març ens despertàvem amb aquesta notícia “Els grans bancs europeus guanyen 1 de cada 4 € enparadisos fiscals”. Un altre titular proclamava “Los 20 mayores bancos europeosganan 25.000 millones de € en paraísos fiscales, según Oxfam”.

Alguns diaris es feien ressò de l’informe d’Oxfam i la Fair Finance Guide International títulat “Bancos en elexilio”. Aquest informe ha estat possible gràcies a una nova normativa de transparència adoptada per la U.E., que obliga als bancs que tinguin seu a la U.E. a informar sobre totes les seves operacions que duen a terme. Oxfam ha pogut demostrar en quina mesura els principals bancs de la U.E. utilitzen els paradisos fiscals, i com ho fan. Entre aquests bancs europeus figuren el “Banc Santander” i el “BBVA”.

Aquests dos bancs espanyols són líders en RSC, els dos han firmat el “Global Compact” de Nacions Unides, els dos formen part dels Índexs Borsaris Sostenibles més importants del món, com el “Dow Jones Sustainability”, i tenen innumerables iniciatives que es podrien incloure dins el que s’anomenen accions socialment responsables. A més, en les seves accions de màrqueting proclamen la seva actitud responsable i sostenible com un valor corporatiu, i la seva voluntat de contribuir al desenvolupament sostenible de la societat.

I jo em pregunto, es pot ser socialment responsable i practicar l’elusió fiscal? Una empresa que pràctica l’elusió fiscal està contribuint al desenvolupament sostenible de la societat?

Una aproximació a la Responsabilitat Social Corporativa (RSC)

La Responsabilitat Social Corporativa és una manera de gestionar una empresa, on aquesta accepta que forma part de la societat, en el sentit més ampli de la paraula, i amb una visió a llarg termini, reconeix que el que és beneficiós per a la societat, també ho és per l’empresa.

En aquesta visió a llarg termini, l’empresa abandona la postura tradicional en la qual el seu objectiu és maximitzar el benefici econòmic, i hi afegeix altres objectius de caràcter social i ambiental, és el que s’anomena el triple impacte.

Les 3 dimensions de l'RSC